Fruit del context dels últims mesos hi havia certes preguntes sobre les que volia treballar: Quin paper té l’”art” en el meu context més immediat? Quines possibilitats té com a eina de transformació? Quin paper té en l’educació?

Amb l'objectiu de fer-ho i aprofitant la meva feina d'entrenadora vaig estimular que les estones d'estiraments abans dels entrenaments, espais que hem anat construint en base a l’escolta i la confiança, s’hi parlés d’art i tot allò que les nenes vinculessin amb l’art. Volia implicar-les d'alguna manera en les meves pràctiques artístiques i vaig adonar-me que no em calia seguir buscant la manera o el dispositiu per implicar-les, que les mateixes converses ja eren la manera, i que l’acte de parlar té una gran potència.

La conversa amb les nenes em feia veure les incomprensions respecte al sistema de l’art que apareixen en la innocència de la infància, però que en el món adult es segueixen donant.

Finalment he articulat les seves paraules en una publicació autoeditada, realitzada amb risografia, que intenta posar sobre la taula diverses problemàtiques respecte el sistema de l'art, els cossos, la concepció de l'espai museu/exposició, la perspectiva de gènere,...

i què n'opinen les nenes?

Publicació autoeditada, 2020